Llibertat de pensament i expressió
Crec en la llibertat d’expressió. El pensament és lliure sempre que aquesta llibertat s’expressi amb respecte. Aquest mateix respecte és el que m’agradaria que exercissin molts dels que es defineixen com a demòcrates. Parlo dels nostres polítics. Em sobta que alguns d’ells em diguin sobre què puc reflexionar o sobre què no ho he de fer. Em sobta que alguns d’aquests polítics demòcrates hagin reaccionat agressivament amb motiu de la posada en marxa del meu web.
La classe política sempre m’ha merescut un màxim respecte i l’he lloada perquè valoro enormement un actiu que li ha de ser no tan sols implícit, també explícit: la voluntat de servei. Ara bé, és clar que de polítics n’hi ha de tota mena. Les reaccions de polítics de totes les forces parlamentàries, alguns de coneguts i d’altres que no tinc el plaer de conèixer, qüestionant, menyspreant i menystenint les meves llibertats, m’han decebut vastament. Em temo que aquestes actituds, encaminades a fer de la política el seu vedat privat de caça, cada cop més allunyades dels interessos dels ciutadans i cada cop més a prop d’interessos de partit, són un dels motius més pels quals la gent valora tan poc un bon grapat dels seus polítics.
A mi, aquestes reaccions fan que m’estigui plantejant, amb més força encara, fer el pas a la política. Sí, fer el pas com el podria fer qualsevol ciutadà de Catalunya. I si em sento capaç, si confirmo que hi ha un espai polític per debatre i promoure les aspiracions legítimes de llibertat del nostre poble, i si constato que hi ha una voluntat, tant a nivell col·lectiu com individual, decidida a votar un partit que promogui un Estat propi per Catalunya, cap d’aquests polítics que han reaccionat amb un nerviosisme impropi i amb molt poca traça, aturarà la meva decisió.
Reitero que l’obertura d’aquest web no suposa que hagi decidit dedicar-me a la política. Aquesta és una decisió que prendré amb absoluta llibertat i quan ho consideri oportú. Les reflexions i avaluacions que estic realitzant davant les possibilitats d’èxit que pot tenir un nou partit polític que promogui l’Estat propi per Catalunya són, per descomptat, absolutament compatibles amb el càrrec de president del Barça. Només faltaria que el president del FC Barcelona no pogués tenir el dret a reflexionar sobre si es dedicarà a la política i a manifestar les seves inquietuds sobre la situació del país. Fins aquí hauríem arribat!
Mireu, els anys al capdavant del Barça no han estat senzills, però ens n’hem sortit sense cap tipus de complicitat dels polítics que han governat el país ni dels que han estat a l’oposició. El millor Barça de la història no ha tingut cap complicitat de la classe política catalana, ans al contrari, ens han posat pals a les rodes sistemàticament. Però d’això ja en parlaré en propers articles. Potser el Barça més catalanista i, a la vegada, universal de la història ha generat temors a molts dels nostres polítics. Potser no han entès que el Barça és una manera més de promoure i defensar els drets i les llibertats de Catalunya com ja vaig explicar en el meu discurs de presa de possessió com a president. Potser no els ha agradat que totes les decisions que he pres ho han estat sempre pensant en les conseqüències que tindrien per al Barça, i també per a Catalunya. Per a mi, és igual de legítim treballar pel país des del Barça que des d’un partit polític, des d’un moviment social o des de l’àmbit professional. Però, lamentablement, alguns polítics, més preocupats en mantenir el seu vedat privat de caça, han vist en aquests raonaments una amenaça per als seus interessos, la qual cosa, al meu entendre, perjudica a Catalunya i als catalans.
Tan sols demano el mateix respecte i tolerància que jo sempre he practicat i, sobretot, recomano tranquil·litat i bons aliments a aquests polítics que han mostrat els seus temors públicament.
