Aclariments sobre un fragment del meu llibre

Arran de la publicació del meu llibre Un somni per als meus fills, vull puntualitzar algunes qüestions respecte un dels fragments que, pel que sembla, ha aixecat més polseguera. Em refereixo a la història de l’oferta del Chelsea per Ronaldinho la primavera del 2004. En el llibre explico que el 25 d’abril d’aquell any, el dia que jugàvem contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, l’aleshores vicepresident esportiu del Barça, Sandro Rosell, em va comentar que havia rebut una proposta del club londinenc per fer-se amb els serveis del Gaúcho. Jo li vaig dir, com explico al llibre, que ja s’ho podia treure del cap perquè el Ronnie no estava en venda, que era el nostre jugador franquícia, el millor de l’equip, qui ens havia retornat la il·lusió. El Sandro, però, va afegir que, en cas de venda, ens oferien, a ell i a mi, una comissió del deu cent del cost del traspàs. Aleshores li vaig dir: “Quines històries dius? Suposo que els has enviat ‘de volea’ a fer punyetes!”. I és que ningú hagués entès que, encara no un any després de guanyar les eleccions, intentéssim vendre el Ronaldinho. I pel que fa a la qüestio de la comissió, només dir que és un acte deshonest, inacceptable. El Ronnie era del Barça i així havia de ser per molts anys. Vaig pensar que la història acabava allà mateix, però ja al mes de maig, ens vam desplaçar a París per assistir al partit dels cinquanta anys de la FIFA entre les seleccions de França i del Brasil. Tot just vaig aterrar a la capital francesa, el Sandro Rosell ja m’esperava a l’entrada de l’hotel Crillon i, només veure’m, va tornar amb la cantarella de l’oferta del Chelsea i que a l’hotel hi havia els representants del club anglès, que volien saber si els veníem el Ronaldinho. Recordo les seves paraules com si fos avui: “No és que jo et digui de fer-ho, eh, només t’ho recordo, eh! Bé, jo només t’ho dic”. I jo el responc dient-li que a Madrid ja li havia deixat ben clar que no hi ha cap possibilitat d’acord, que no volia a tornar a parlar d’aquest tema. Però ell insistia perquè parlés amb els representants del Chelsea, que ens esperaven en una sala plena de miralls que es trobava entrant a l’hotel, a mà dreta, després de recórrer un passadís. Em va dir que a ell no se’l creurien, que volien escoltar-me a mi. Finalment, a contracor, vaig cedir i vaig encaminar-me cap a aquell saló per deixar ben clar, d’una vegada per totes, que no veníem el jugador car el nostre vicepresident esportiu semblava que no podia, o no volia, acabar amb aquella història. Encara abans d’entrar-hi, el Sandro em va tornar a recordar que si traspassàvem el jugador hi havia una comissió “per tu i per mi” del deu per cent del traspàs, el qual el Chelsea havia xifrat en cent milions. I va tornar amb el ‘no et dic de fer-ho, eh, Jan, només t’ho recordo”. Era la segona vegada que m’ho deia i el vaig enviar a fer punyetes. Finalment, hi vaig entrar, els vaig preguntar què volien i em van dir que volien fitxar el Ronaldinho, però no em van dir res de la comissió que m’havia comentat el Sandro. Els vaig dir que no hi havia res a parlar. Aleshores, em van preguntar: “Què passa, que els nostres diners no són prou bons per vosaltres?”. Els vaig contestar que no era això, que no era una qüestió de diners, sinó una qüestió de política esportiva, que Ronaldinho no es mouria de Barcelona. I en aquell punt vam acabar la reunió.

Com explico en el llibre, tota aquell afer em va indignar profundament perquè penso que el nostre vicepresident esportiu, després de deixar-li ben clara la meva postura ja la primera vegada, a Madrid, hauria d’haver tancat qualsevol possibilitat d’operació i no pas insistir-hi. Amb tot, en aquell moment, tot i decebrem profundament, vaig mirar de creure, en un exercici de bona voluntat, que no tenia la voluntat de fer-ho, de vendre Ronaldinho, sinó només d’informar al president de la situació. Però sis anys després, i vista la reacció del senyor Rosell, tinc la sensació que segurament sí tenia voluntat de tancar aquell pacte. Ho dic perquè no he entès que hagi reaccionat negant el què em va dir aleshores, tant a Madrid com a París; no he entès que hagi emès un comunicat on amenaci amb una possible i futura interposició d’accions legals quan en el llibre deixo ben clar que ell només m’informava de l’interès del Chelsea pel nostre jugador i del suposat oferiment d’una comissió per ell i per mi si tiràvem endavant l’operació. I si ara tinc aquesta sensació és perquè el senyor Rosell sap que és ben cert que em va dir tot el que he explicat. Ell sap perfectament que el que he exposat anteriorment es va produir. Aleshores, perquè tant nerviosisme? Per què menteix el senyor Rosell? Avui, després de tornar a recordar aquell episodi, i de veure la seva reacció negant els fets, tinc cada cop més el convenciment que no només tenia intenció d’informar-me, sinó voluntat de tirar-ho endavant. Insisteixo: per què nega ara el que em va dir? Quines raons, quina explicació, puc trobar davant el fet que menteixi dient que aquella història és falsa? Si aleshores em va indignar la seva actitud, avui, com a president del FC Barcelona, i com a barcelonista, encara m’indigna més que s’atreveixi a desmentir-ho.